dijous, 9 de maig del 2013

Ficció, realitat i simulacre

S’apaguen els llums, s’obre el teló i el públic deixa de parlar. De fons se sent un soroll sec. Algú ha tossit. De cop hi ha un parell de rèpliques que apareixen des de les butaques situades en l’altre extrem de la sala. Malgrat la crisi, el teatre és ple. Comença l’espectacle. Assegut a la platea veig com quatre personatges entren en escena de forma progressiva i estableixen diferents diàlegs. Un món real es dibuixa davant la nostra mirada. Els mobles i les parets, però, són simulacions de la realitat, el context és una recreació i les persones reciten un text memoritzat d’un guió escrit i que és meticulosament dramatitzat. Gaudeixo d’un simulacre.

Jean Baudrillard és un dels pensadors emblemàtics de la postmodernitat. La seva tesi principal té com a base el simulacre. Jordi Alberich ho descriu amb aquestes paraules: “proposa pensar el conjunt dels mitjans de comunicació de massa com una espècie singular de codis genètics que condueixen a la mutació de la realitat en un simulacre de si mateixa” (Aberich, 2013, pàg. 21).

Per Baudrillard les societats occidentals més desenvolupades han esdevingut esclaves del domini d’aquests mas mèdia i, en conseqüència, la seva població viu la realitat a partir d’un món escenificat. Un espai on les imatges i els signes de comunicació de tots tipus poden arribar a ser tant potents que poden, fins i tot, suplantar la realitat. És com viure en un teatre perpetu, en un simulacre continu.

En les seves pròpies paraules: “cuando lo real ya no es lo que era, la nostalgia cobra todo su sentido. Pujanza de los mitos del origen y de los signos de la realidad. Pujanza de la verdad, la objetividad y la autencidad segundas” i conclou dient: “producción enloquecida de lo real y lo referencial (...) así aparece la simulación en la fase que nos concierne (...) doblando por doquier una estrategia de disuasión” (Baudrillard, 1978, pàg. 15).


Per entendre el seu significat, ens caldrà contextualitzar les seves paraules en el si de la societat postindustrial. En aquest espai, on no s’han pogut desplegar totalment el preceptes il·lustrats, ens trobarem amb l’adveniment d’una nova era cultural. Un temps on s’abandonarà l’elitisme com a referència en pro d’una atenció a les diferències, a partir d’un creixent relativisme cultural i epistemològic i amb el conseqüent trencament de les regles que imposava l’era moderna (Alberich, 2013, pàg. 9).

En aquest context de canvi, immers en una societat on els mitjans de comunicació de masses exerceixen una gran influència en els seus consumidors i on la producció cultural determina el valor econòmic de tot allò que es consumeix a patir d’esquemes de mercat, caldrà canviar la manera de mesurar el valor artístic i cultural. El sentit de bellesa i el concepte d’autenticitat, propi de la mentalitat moderna, deixaran pas a una nova concepció eclèctica, heterogènia i que fuig de les normes.

Unes normes superades i que exemplifica Baudrillard en el seu text Cultura i simulacro. El territori ja no precedeix al mapa, el simulacre de la imatge de Déu substitueix a la idea platònica de la divinitat i la simulació no deixa lloc a la utopia. En paraules seves: “disimular es fingir no tener lo que se tiene. Simular es fingir tener lo que no se tiene” (Baudrillard, 1978, pàg. 8).

En aquest punt, ens podrien preguntar sobre el valor artístic que pot tenir la neocueva del jaziment prehistòric d'Altamira enfront de la cova autèntica. En pro de la conservació de l'orginal, ara, el visitat es pot recrear en la simulació del que era l'objecte real. Li concedim, amb ulls postmoderns, valor a la recreació i farem una llarga cua per a visitar-la. En l'època moderna hauria estat possible? Segurament no, però, ara la bellesa d'aquest jaziment està a l'abast de tothom i no només pel gaudi d'una èlit selecta.


La lectura d’aquest text m’ha fet reflexionar sobre la nostra manera de fer en l’actualitat. Estem rodejats de simulacres. Fem simulacres de plans d'emergències i experimentem a partir de la informació de la ràdio i la televisió. Vivim immersos en la cultura de la comunicació mediàtica, però també en un món d’experimentació simulat. Juguem amb jocs de realitat virtual, parlem amb els nostres amics a partir del nostre alter ego d’un compte de twitter o facebook, comprem queviures mitjançant una interfície web i, fins i tot, podem explorar noves sensacions sexuals a patir de propostes cibernètiques...

Lluny queden el gaudi simulat del cinema i del teatre que evocava a l’inici d’aquest post. Però, segurament, la simulació únicament sigui una bona proposta per incitar-nos a viure plenament i a partir de la nostra actuació directa en el món real. Vull pensar que encara ens queden moltes formes de viure intensament, sense necessitat de simular la realitat.

De tant en tant, estaria bé que tanquem les pantalles de plasma... ei! si pot ser, es clar.




Referències bibliogràfiques:

Alberich Pascual, Jordi. La postmodernitat en l’art. Mòdul 9 Estètica i teoria de l’art. Barcelona: UOC, 2013.

Baudrillard, Jean. Cultura i simulacro. Barcelona: Editorial Kairós, 1978

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada